Després de dues setmanes de vacances, ja tornem a ser a Edinburgh. Com diu el meu fill, ja som a casa... Però per a mi, casa meva és Barcelona. Em sento més jo, més Raquel, però no podria dir el perquè. Ara em sento una mica com descolocada, de no saber on sóc encara. Demà tornem a la realitat i això em costa.
Barcelona m'agrada tant, sobretot en primavera. És una ciutat totalment femenina, que si la mires en global potser no la trobes tan bonica com si li vas descobrint els petits detalls que té, els racons, l'olor, el color...
Edinburgh és una ciutat també molt maca, inclús més que Barcelona, amb el Castell, els parcs, els edificis, el color del cel i la pluja. I això em fa pensar en què estic unida, en què tinc un vincle amb aquesta ciutat, que m'hi trobo còmoda, i que l'anyoro també.
Tens dues cases, en les dues t'hi sents bé i en les dues has viscut fets memorables. El futur dirà on et porten els peus, però ja has vist que les arrels es poden formar fins i tot als llocs més insospitats.
ResponEliminaSi, però que consti que casa meva és Bcn! Gràcies
Elimina