Rage

Avui escric amb ràbia perquè nosaltres, les dones, som el nostre pitjor enemic. En lloc d'empatitzar, acompanyar, escoltar... la gran majoria de vegades jutjem. I ho fem perquè pot ser nosaltres ho faríem o hem fet les coses diferents i necessitem  justificar les nostres decisions. No ho sé. 

Però hi ha milions de dones al món, de diferents cultures, de diferent color de pell. Cadascuna d'elles amb una història diferent a la nostre al darrera. I totes ho intentem fer el millor possible, totes, no en tinc cap mena de dubte: amb la parella, amb els fills, a la feina, amb la familia, amb els amics, amb nosaltres mateixes... Així que si us plau, intentem ajudar-nos. Intentem treure´ns la màscara de dones dures i siguem sinceres amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixes.

I això ho escric perquè una dona amiga meva ha pres una decisió. Avui me l'explicava i em deia com les dones l'estan jutjant, sense saber el perquè, sense voler entendre-la, sense posar-se en la seva pell. Així és molt fàcil dir que t'estàs equivocant. I llavors, tot el camí cap a casa, no parava de pensar en ella i en totes les dones que en un moment o altre han hagut de pendre una decisió important i s'han vist soles, sense ningú amb qui parlar, i fins i tot pot replantejant-se la seva opció escollida, dubtant. I m'han entrat unes ganes enormes de plorar. 

A Barcelona de vacances

Una setmana abans del vol, el cor em batega com més depressa, com si hagués begut més cafés del compte. Per les nits em costa agafar la son. Tot són llistes mentals: coses que vull fer, gent a qui vull veure (que normalment sempre és molta), llocs on vull anar a passejar i ensenyar-li per primera vegada al meu fill...Tot són llistes que m'ajuden a organitzar-me una mica mentalment i en la pràctica. 

Sembla mentida com passats ja 4 anys i un munt de viatges a la meva esquena, encara em continui passant. He de dir també que un cop pujada a l'avió em relaxo totalment ja que la feina ja està feta. 

Tornar a Barcelona sempre em provoca molta alegria però, sent realistes, també una mica de nervis.

Dues observacions

1. A vegades tinc ganes de trucar, de quedar, de fer dinars i convidar a tothom a casa, i d’altres no em vé de gust perquè estic més “cap endins”, amb les meves coses i amb poca necessitat de compartir. Depèn. És com un cicle, que va i vé. No estic sempre igual i no vull estar-ne. Aquests dies estic una mica així... 

2. L'altre dia tafanejant les opcions del blog vaig descobrir que em segueix gent d'Alemanya, Rússia, Xina i Estats Units. I mira, potser m'hauria de fer gràcia, però no em va fer. Potser és mentida aquesta estadística que fa blogger, potser no. Però em tira cap endarrera.