Ja feia dies que em bullia la sang cada vegada que sortia el tema però jo no donava la meva opinió, em quedava callada perquè ja m'anava bé. I avui he dit el que pensava perquè ja estava una mica farta de no dir res. I com em passa sempre ho he dit amb cara d'emprenyada (que no ho estava) i amb un to no gaire adequat. Intento millorar aquest aspecte comunicatiu quan dic coses que no m'agraden a la gent però us ho prometo que no puc. Em surt així i després em sento fatal, no pel que he dit sinó pel com ho he dit. I jo que sóc de les que es menja el cap moltissím ara em sento una mica rentadora per tantes voltes que li estic donant. Algun consell? gràcies.
La solució sembla fàcil, però no puc estar segur d'entendre exactament el que passa, ho dic i valores si et va bé. El problema és el temps que trigues a decidir-te a parlar. Sovint no volem molestar, tot comença com una ximpleria, però aquesta es va fent gran, gran, perquè cada cop que es repeteix la bombolla creix i la pressió augmenta. Potser no és qüestió de dir les coses a la primera perquè no n'hi ha per tant, però tampoc no s'ha de deixar que la bombolla estigui a punt d'esclatar per dir-les.
ResponEliminaSi tenim confiança amb la persona amb la que hem de parlar, i segur que és així, perquè amb qui no tenim confiança passem de dir-li res, hem de saber que parlar no és res dolent, ni difícil, ni fora de lloc. Parlar és d'allò més natural, comunicar l'estat, les sensacions, i aquells petits neguits que tenim. No ha de fer por. Tu mateixa saps que si ho vas deixant passar al final és pitjor. Està clar que costa, que sota pressió acabem fent les coses i si no no, però parlar-ho abans que tot això passi és el que salva la mala sensació. Prens coratge, seus, i ho expliques, si no a la primera, a la segona. Amb calma, però no deixes que se t'acumuli dins.
Potser no et sembla que estàs emprenyada, però si esperes massa a comunicar el que passa en realitat sí que ho estàs, o molesta, o capficada, i llavors és tot més difícil. En definitiva, tenim la capacitat de parlar, i com més profunda és la relació amb l'altre més ho hem de fer, perquè les coses no tan bones ens afecten més. Si tenim aquesta capacitat, per què a la gent li costa tant fer-ho? És el més normal! Pot costar acostumar-s'hi, però també s'aprèn a fer-ho. Coratge, i sense por. Perquè l'altre també ho agrairà.
Gràcies Xexu. Agraeixo la teva resposta i la tindré en compte. Però no tant el parlar sinó el to que utilitzo.
ResponEliminauna abraçada