Balanç 2021

 Aquest any no m'ha passat volant. 

Porto uns dies repassant mentalment i ho he volgut deixar-ho per escrit. 

Aquest any seria digne de continuar la saga del tatuatge 1980-2006-2011-2015-2021. Diu el meu fill que la seqüència no es lògica

Vaig començar l'any acabant el curs d'integració relacional  que vaig començar just abans del confinament, al setembre del 2019. Buff, quina intensitat.... i això m'ha portat a veure a la Tatiana amb mes freqüència. Em fa tant de be.  Teniem un viatge planificat a Menorca que espero que aquest 2022 el poguem dur a terme, a més, llegir-me "Lena al descobert"ara mateix encara em fan venir més ganes. Aquest llibre ha arrivat a mi d'una manera casual i sento que el destí me la posat a propet per alguna cosa que encara no se. 

Vaig començar a fer ioga als jardins de la maternitat i per sort tinc la constància per continuar la practica. Les meditacions i els olis essencials també formen part de la meva rutina.

Vam marxar per setmana santa uns dies a fora amb la familia i em va servir per fer les paus amb la caseta dels meus avis. 

També l'estiu, quin estiu tan poderós i juganer que vam passar. El recordaré amb molt de carinyu durant molt de temps. Només de pensar-hi ja em ve un somriure a la cara. Gràcies "Viaje épico hacia la Nada", per tota la musica compartida, pels concerts i per sentir-me entesa amb les vostres cançons. Gràcies Lydia per ubicar-me, per sostenir-me quan ho he necessitat i per saber que la meva nena petita mai mes estarà sola. També la nit estrellada del poble ens va portar pors i angoixes, l'espai exterior, l'infinit, la mort pot costar d'entendre en una ment petita. I això ha derivat en altres coses, en saber de la nostra hiper sensibilitat cap al món i que a vegades no encaixem  en aquesta vida que ens fan creure que ha de ser i hem de ser d'una determinada manera. 

L'última part de l'any es caracteritza per confinaments i contactes positius al nostre entorn. També la il.lusió del retorn d'Antònia Font, de veure amics que venen desde l'altre punta del món. D'estar desconnectada del món virtual i sentir que m'estic perdent coses però que estic guanyant qualitat de vida. De moltes pors, moltissimes. De postes de sol i caminades per la natura. De frustracions varies.De no fer-me gaires  proposits i que vingui el que hagi de venir, disposada a viure, a plorar, enfadar-me, fer més abraçades explorar tot el que vingui en aquest 2022 però que sigui amb tota la gent que estimo, sobretot amb la meva familia de les 4 estacions. 

Pensaments d’un dia qualsevol

 De l’estiu cap aquí estic sentint que no soc tant constant com el meu ego em diu que hauria de ser.

També, d’un temps cap aquí estic intentant trobar la meva motivació interna, la que no ve de fora, i tot i que la trobo se’m fa molt dificil que perduri en el temps. Ho accepto i acullo la frustració que em provoca. I continuo mirant endins, no vull anar cap a fora que sino em perdo.

Tot te una relació, ho sé. 

També d’un temps cap aquí em deixo sentir mes a mi mateixa, escoltant-me i dedicant-me estones de silenci i observació. I està be així. El silenci m’omple l’ánima i disfruto veient la il.lusió dels altres amb els meus ulls. 

Observar, observar... ara la natura esta preciosa. Veure els arbres com canvien el seu color o inclús han perdut les seves fulles. Observar les fases de la lluna i dibuixar-la en un paper. Veure desde lluny les muntanyes nevades i escoltar els ocellets. Buscar llocs on no trobar a ningú, pobles quasi amagats. Tots els dies estan plens de coses que hem d’agrair cultivant aquest do que sembla perdut de la gratitud.

M’imagino vivint en una masia perduda enmig del bosc, amb una bona llarg de foc i calefacció per no passar fred. Llibres, fils, teles, aromes, pintures i molts papers. 

Gràcies Castelladral per aquests dies de tranquilitat i posar la meva bruixola interna enfocada cap a mi.

Nina de Miraguano

 La Maria s'adorm

I a fora el vent l'abraçola

'Rum, rum' entre les branques

Una remor com de mar

La Maria s'adorm

I desitjos i encanteris amagats

A la panxa d'una nina

Li bressolen la son

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat

I els llençols en veles de paper d'arròs

I se t'endugui un aeri oceà de peixos alats

I llagostes d'ales d'aigua

I que després

Sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja

Caiguis i et facis amiga dels calabotins

I us passeu el que queda de nit xarrant

I mirant les estrelles des de sota l'aigua

Que no et facis vella sense fer-te gran

Que no et facis gran sense créixer

Que no perdis la inèrcia del somriure

Que no oblidis la urgència del moment

Que sentis que formes part d'una tribu

I que respectis el seu cos

Però vegis que només és una canoa

Que no et senti dir mai:

"Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d'errors"

I que entenguis que estimar

És estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement

I que si t'enamores d'algú

T'entrebanquis contínuament pel seu nom

I que et digui:

"T'estimo, però no ho sé escriure"

I que quant us veieu, els vostres ulls

Els teus i els seus

Siguen com quatre ocells que se us emportin en volandes

Que no siguis com tota aquesta gent

Que fa la veu trista per telèfon

Que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja

Que si te'n vas, sentis a dir-te:

"Quan me mori enyoraré enyorar-te"

Que arribi l'hivern a la primavera de la vida

I que recordis que tots parim pels ulls

Que la gent és i s'és

Com s'és

El que s'és

Qui et fan ser

I que entenguis que delires

I confies per un instant que no ho fas

Que un dia un noi o una noia et digui:

Estic enamorat de la imperfecció del teu cos

De la lluna dels teus pits

De la carn de la teva cara

De l'aigua dels teus ulls

I el desig que vol – sense saber que vol –

Em xiscla a cau d'orella:

Que la memòria no et sigui massa fràgil

I et sàpiga donar contínuament a llum

I que estimis i et deixis estimar

Que sovint és la lliçó més difícil d'aprendre

I després, silenci

Sigues només un infant que fa escarbots

Mantigues la teva innocència lluny de l'abast dels adults

I que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat

Per una punyalada amable

Per una tendra esgarrapada als llavis

I no siguis mai per ningú

I que ningú sigui per tu

Només una aixada a les pupil·les

Procura mantindre algun desig incomplert

I sempre purs els orificis del cor:

Ulls, boca, nas i orelles

I estigues contenta

Com m'agrada aquesta cançó, em dona vida i poder com a dona. Estic pensant en enmmarcar-la  per penjar-la en algun raconet de casa i crec que ja li he trobat un lloc. Per tenir-la present, cada dia i en cada moment. Perquè esborrar-se es molt fàcil, per com m'han educat, perquè si no anomenem allò que et passa penso que no existeix. Per tota la culpa que hi ha a la motxilla. I perquè per sobre de tot estimar es llibertat i que no pots estimar si no et coneixes. 

Escoltar-la m'emociona, hi ha un moviment dins meu,un pic d'amor d'aquells que eixamplen el cor. Quina vida i quant de camí. Penso en els meus fillxs  i en la llibertat d'aquesta cançó. Penso en la vida, en l'amor i el desamor. En les segones, terceres i sisenes oportunitats. En els límits. En estar més amb l'atenció  cap a fora que cap a dins i a l'inversa. Aprenent a estimar-me d'una altra manera.  No poder a vegades també està bé. 

 Avui em sento agraïda de la vida, avui puc amb tot si us tinc al meu costat. Per tots els audios que t'envio i que tu no em contestes perquè prefreixes parlar-ho mirant-me als ulls, per totes les converses a altes hores de la matinada, pels cafès, pels canvis d'opinió, per no posar-nos mai d'acord en alguna cosa i que en facis un acudit dolent i jo posar-me furiosa, per la teva co-responsabilitat, per tot el que estàs desaprenent per tornar a apendre, per com em mires i em toques, per tots els canvis de paradigma i punts d'inflexió,pel nostre respecte,  per tots els dies que dic perquè coi vaig tenir fillxs, per totes les meves pors i per les teves, per estimar-nos d'aquesta manera que tu i jo sabem. Perquè som un equip. Em veig forta quan soc lliure, lliure per decidir, per mirar-me, abraçar-me i mostrar la meva fragilitat.

I aquesta cançó tan petita i bonica, plena de tendresa i de grans veritats vull que sigui la banda sonora d'aquells dies en que pensi que millor que ens caigui un meteorit a sobre i ens extinguim.  

Últim mes de l'any, 1 de desembre del 2021 escrit a l'autobus de camí a casa, per la Diagonal.