De l’estiu cap aquí estic sentint que no soc tant constant com el meu ego em diu que hauria de ser.
També, d’un temps cap aquí estic intentant trobar la meva motivació interna, la que no ve de fora, i tot i que la trobo se’m fa molt dificil que perduri en el temps. Ho accepto i acullo la frustració que em provoca. I continuo mirant endins, no vull anar cap a fora que sino em perdo.
Tot te una relació, ho sé.
També d’un temps cap aquí em deixo sentir mes a mi mateixa, escoltant-me i dedicant-me estones de silenci i observació. I està be així. El silenci m’omple l’ánima i disfruto veient la il.lusió dels altres amb els meus ulls.
Observar, observar... ara la natura esta preciosa. Veure els arbres com canvien el seu color o inclús han perdut les seves fulles. Observar les fases de la lluna i dibuixar-la en un paper. Veure desde lluny les muntanyes nevades i escoltar els ocellets. Buscar llocs on no trobar a ningú, pobles quasi amagats. Tots els dies estan plens de coses que hem d’agrair cultivant aquest do que sembla perdut de la gratitud.
M’imagino vivint en una masia perduda enmig del bosc, amb una bona llarg de foc i calefacció per no passar fred. Llibres, fils, teles, aromes, pintures i molts papers.
Gràcies Castelladral per aquests dies de tranquilitat i posar la meva bruixola interna enfocada cap a mi.
Qualsevol excusa és bona per aprendre a cuidar-nos una mica més a nosaltres mateixos del que ho fem habitualment.
ResponElimina