Nina de Miraguano

 La Maria s'adorm

I a fora el vent l'abraçola

'Rum, rum' entre les branques

Una remor com de mar

La Maria s'adorm

I desitjos i encanteris amagats

A la panxa d'una nina

Li bressolen la son

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat

I els llençols en veles de paper d'arròs

I se t'endugui un aeri oceà de peixos alats

I llagostes d'ales d'aigua

I que després

Sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja

Caiguis i et facis amiga dels calabotins

I us passeu el que queda de nit xarrant

I mirant les estrelles des de sota l'aigua

Que no et facis vella sense fer-te gran

Que no et facis gran sense créixer

Que no perdis la inèrcia del somriure

Que no oblidis la urgència del moment

Que sentis que formes part d'una tribu

I que respectis el seu cos

Però vegis que només és una canoa

Que no et senti dir mai:

"Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d'errors"

I que entenguis que estimar

És estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement

I que si t'enamores d'algú

T'entrebanquis contínuament pel seu nom

I que et digui:

"T'estimo, però no ho sé escriure"

I que quant us veieu, els vostres ulls

Els teus i els seus

Siguen com quatre ocells que se us emportin en volandes

Que no siguis com tota aquesta gent

Que fa la veu trista per telèfon

Que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja

Que si te'n vas, sentis a dir-te:

"Quan me mori enyoraré enyorar-te"

Que arribi l'hivern a la primavera de la vida

I que recordis que tots parim pels ulls

Que la gent és i s'és

Com s'és

El que s'és

Qui et fan ser

I que entenguis que delires

I confies per un instant que no ho fas

Que un dia un noi o una noia et digui:

Estic enamorat de la imperfecció del teu cos

De la lluna dels teus pits

De la carn de la teva cara

De l'aigua dels teus ulls

I el desig que vol – sense saber que vol –

Em xiscla a cau d'orella:

Que la memòria no et sigui massa fràgil

I et sàpiga donar contínuament a llum

I que estimis i et deixis estimar

Que sovint és la lliçó més difícil d'aprendre

I després, silenci

Sigues només un infant que fa escarbots

Mantigues la teva innocència lluny de l'abast dels adults

I que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat

Per una punyalada amable

Per una tendra esgarrapada als llavis

I no siguis mai per ningú

I que ningú sigui per tu

Només una aixada a les pupil·les

Procura mantindre algun desig incomplert

I sempre purs els orificis del cor:

Ulls, boca, nas i orelles

I estigues contenta

Com m'agrada aquesta cançó, em dona vida i poder com a dona. Estic pensant en enmmarcar-la  per penjar-la en algun raconet de casa i crec que ja li he trobat un lloc. Per tenir-la present, cada dia i en cada moment. Perquè esborrar-se es molt fàcil, per com m'han educat, perquè si no anomenem allò que et passa penso que no existeix. Per tota la culpa que hi ha a la motxilla. I perquè per sobre de tot estimar es llibertat i que no pots estimar si no et coneixes. 

Escoltar-la m'emociona, hi ha un moviment dins meu,un pic d'amor d'aquells que eixamplen el cor. Quina vida i quant de camí. Penso en els meus fillxs  i en la llibertat d'aquesta cançó. Penso en la vida, en l'amor i el desamor. En les segones, terceres i sisenes oportunitats. En els límits. En estar més amb l'atenció  cap a fora que cap a dins i a l'inversa. Aprenent a estimar-me d'una altra manera.  No poder a vegades també està bé. 

 Avui em sento agraïda de la vida, avui puc amb tot si us tinc al meu costat. Per tots els audios que t'envio i que tu no em contestes perquè prefreixes parlar-ho mirant-me als ulls, per totes les converses a altes hores de la matinada, pels cafès, pels canvis d'opinió, per no posar-nos mai d'acord en alguna cosa i que en facis un acudit dolent i jo posar-me furiosa, per la teva co-responsabilitat, per tot el que estàs desaprenent per tornar a apendre, per com em mires i em toques, per tots els canvis de paradigma i punts d'inflexió,pel nostre respecte,  per tots els dies que dic perquè coi vaig tenir fillxs, per totes les meves pors i per les teves, per estimar-nos d'aquesta manera que tu i jo sabem. Perquè som un equip. Em veig forta quan soc lliure, lliure per decidir, per mirar-me, abraçar-me i mostrar la meva fragilitat.

I aquesta cançó tan petita i bonica, plena de tendresa i de grans veritats vull que sigui la banda sonora d'aquells dies en que pensi que millor que ens caigui un meteorit a sobre i ens extinguim.  

Últim mes de l'any, 1 de desembre del 2021 escrit a l'autobus de camí a casa, per la Diagonal.