Comunicar les coses

Ja feia dies que em bullia la sang cada vegada que sortia el tema però jo no donava la meva opinió, em quedava callada perquè ja m'anava bé. I avui he dit el que pensava perquè ja estava una mica farta de no dir res. I com em passa sempre ho he dit amb cara d'emprenyada (que no ho estava) i amb un to no gaire adequat. Intento millorar aquest aspecte comunicatiu quan dic coses que no m'agraden a la gent però us ho prometo que no puc. Em surt així i després em sento fatal, no pel que he dit sinó pel com ho he dit. I jo que sóc de les que es menja el cap moltissím ara em sento una mica rentadora per tantes voltes que li estic donant. Algun consell? gràcies. 

De picnic

Una imatge val més que mil paraules. 
Parc de les Meadows, Edinburgh. 
Temperatura 17 graus.

Banda de Rock

Hi ha cançons, que per algun motiu, la primera vegada que les escoltes et fan vibrar i et desencadenen sentiments. A mi em passa amb una cançó del grup Manel, del seu últim àlbum "Atletes, baixin de l'escenari". Quan la vaig escoltar per primer cop a Barcelona vaig emocionar-me molt, sobretot per la música i per la tristor de la veu del cantant. I per la lletra. I pel moment, estirats al terra del menjador simulant que el sostre de casa era ple d'estrelles. I que cau aquella única llàgrima, de les gruixudes, i que només saps tu.

 Ara, que la tinc més que escoltada, torna a sonar i em torna a passar. M'emociona. 

Banda de rock

Què se n´ha fet d'aquella banda de rock? Saps quina dic?
Els han posat aquest matí.
creus que els faria gràcia saber que, amb tant de temps, 
des de tan lluny pensem en ells?

Què va passar-li a aquella banda de rock? Potser una nit
van fer un concert final molt trist?
O van mirar-se després d'una assaig lent i infernal
i ho van saber, i ho van notar?
Creus que hi ha dies que els ballen pel cap melodies rabioses per ser una cançó
i si ets a prop els sents xiular,
i gairabé res ha canviat,
només que ara, ja no les fan?

Es trucarà  aquella banda de rock? Seran amics?
S'agradaran en els seus disc?
Creus que a vegades es treuen els acords d'aquells grans hits
i els van cantant pel passadís?
Sospitarà aquella banda de rock la força amb què nota a nota els cantàvem a crits?
sabran que almenys per a tu i per a mi
durant un temps van fer que tot 
fos una mica més divertit?

Què se n'ha fet d'aquella banda de rock? Què ha trascendit?
Els han posat aquest matí.


Suposo que darrera de cada cançó hi ha una història, la nostre. I que cada cançó te la pots arribar a fer teva. Aquesta és molt meva. 

Les coses passen perquè han de passar

A vegades ens pensem que a una certa edat hem de tenir aquella condició econòmica i laboral on no hem de patir. No parlo de ser rics però si del no haver-se de preocupar de quans diners et queden a la llibreta per acabar de pasar el mes. O d'aquell gasto inesperat que et fa trontollar l'economia. I tens 32 anys i te n'adones que res és estable i més en temps de crisi. Que uns marxen a l'estranger pensant que viuran millor, d'altres tornen a casa després d'estar vivint a fora i han de tornar a marxar perquè a Barcelona les coses estan molt malament. I et plantegues mil coses, perquè vols una estabilitat, vols viure amb tranquil.litat.  No vull estar patint per al que passarà d'aquí 6 mesos ni tres anys. I jo sóc de les que penso que el futur està mig escrit i que nosaltres només ens hem de preocupar de viure guiant-nos per la nostra intuició. Però a vegades, ho admeto, m'agrada cometre riscos. 

T'estimo molt

Fa pocs dies, inesperadament i per sorpresa meva, algú em va dir: "T'estimuuu moolt". Els ulls se´m van omplir de felicitat. I de sobte, vaig tenir un flashback i vaig recordar quan en Jordi em va dir per primer cop aquesta frase. Érem a Menorca, un mes de juliol, de vacances. Ell: "saps què? que t'estimo!".

Ens acabàvem de despertar i el dia prometia però aquelles paraules em van agafar desprevinguda. Em vaig posar vermella i ens vam mirar als ulls. Jo sabia el que sentia però encara no li havia posat cap paraula  i ens vam quedar una estona en silenci, jo païnt-ho. I encara ara em fa eriçar la pell al recordar-ho.

Per això, quan algú em diu que m'estima o ho dic jo significa que hi ha un sentiment molt fort al darrera. És una paraula massa maca per dir-la en va. Per això, quan el meu fill m'ho va dir per primer cop em vaig emocionar tant, tot i que estic d'acord que hi ha gestos que valen més que mil paraules.

I el segon, per quan?

Sembla que darrerament tothom s'hagi posat d'acord a preguntar-me el mateix. Deu ser perquè el nostre fill ja té dos anys i és el que la majoria de parelles esperen per tornar-se a quedar embarassats. Si ho fas abans has perdut el seny. Si esperes més temps, tot segons ells, et marxen les ganes. 

Sembla com si no fos possible tenir un sol fill o no tenir-ne, tenir fills no és obligatori. Doncs senyores i senyors, què passa si el meu fill és fill únic, o en tinc 5, o sinó en tinc ganes, o ho intentem i no ens quedem embarassats, o si estic malalta, o.... per què la gent no és fica en les seves coses i deixa als demés viure la seva vida com vol, amb els fills què vol. Perquè un fill/a es té quan el sents i encara no hi és, no quan toca o quan ens va millor. 

Dia dolent

Avui és un d'aquells dies en què penso que ho he fet fatal com a mare. No he tingut la paciència ni les ganes d'estar cent per cent per tu. Tenia altres coses al cap i no he pogut desconnectar. I tu ho has notat. Perquè hi ha dies que tot flueix i d'altres que m'agradaria desaparèixer a un món imaginari, per estar amb mi i les meves cabòries. Perquè no t'ho mereixes. Perquè a vegades, per tu, he de somnriure quan per dins estic malament. Però tu m'ho notes, ets el meu mirall. T'ho he explicat i ha semblat que m'entenies. T'he demanat perdó també. Ara dorms placidament i jo et miro, no puc deixar de mirar-te i de donar gràcies a la vida i a tu per tenir-te amb mi i ensenyar-me tant, perquè encaixem a la perfecció encara que avui pensi que no et mereixo. 

De vacances que ja s'han acabat...

Després de dues setmanes de vacances, ja tornem a ser a Edinburgh. Com diu el meu fill, ja som a casa... Però per a mi, casa meva és Barcelona. Em sento més jo, més Raquel, però no podria dir el perquè. Ara em sento una mica com descolocada, de no saber on sóc encara. Demà tornem a la realitat i això em costa.

Barcelona m'agrada tant, sobretot en primavera. És una ciutat totalment femenina, que si la mires en global potser no la trobes tan bonica com si li vas descobrint els petits detalls que té, els racons, l'olor, el color... 

Edinburgh és una ciutat també molt maca, inclús més que Barcelona, amb el Castell, els parcs, els edificis, el color del cel i la pluja. I això em fa pensar en què estic unida, en què tinc un vincle amb aquesta ciutat, que m'hi trobo còmoda, i que l'anyoro també.