Elderflower cordial

Farà ja dos anys que et vaig tastar per primera vegada, mentres estava de permís maternal de l'Eloi. Recordo perfectament el dia: lluent, calorós, alegre...a casa de la sueca. Al glopejar-te, l'estiu va venir encara més de cop a dins meu i un sol lluent va començar a brillar a dins meu. Tenia plaer.

Em dóna positivisme només recordar aquella sensació. Sempre que puc et torno a beure pero res és equiparable amb el primer glop.

I avui t'he tornat  probar. Perquè avui es respira a  estiu tot i la neu que cobreix els carrers, perquè avui metafóricament parlant és estiu i ho hem de cel.lebrar amb aquest cordial. 

Aquí deixo la recepta:

Ingredients

• 30 elderflower heads
• 1.7litres/3 pints boiling water
• 900g/2lb caster sugar
• 50g/2oz citric acid (available from chemists)
• 2 unwaxed oranges, sliced
• 3 unwaxed lemons, sliced

Preparation method

1. Gently rinse over the elderflowers to remove any dirt or little creatures.
2. Pour the boiling water over the sugar in a very large mixing bowl. Stir well and leave to cool.
3. Add the citric acid, the orange and lemon slices, and then the flowers.
4. Leave in a cool place for 24 hours, stirring occasionally.
5. Strain through some muslin and transfer to sterilised bottles.
   
   
   
   
   Elderflower: flor de saüc
   
   
   
   
   
   

10 milles per veure una bona armadura

Avui he llegit al diari que el grup Manel treurà un nou disc a mitjans d'abril  i que avui llençaven el seu primer single de l'àlbum "Atletes, baixin de l'escenari". Llavors m'he posat a escoltar el seu darrer disc "10 milles per veure una bova armadura" (març 2011), em venia de gust. Però sempre que l'escolto acabo plorant, em provoca molta tristor tot i que m'agrada força la seva música. Llavors la vida m'ha donat una abraçada i m'ha trucat el GG per telèfon. Li he explicat i hem arribat a la conclusió que aquest álbum hem provoca ganes de plorar ja  em remou alguna cosa en el meu subconscient  perquè el vaig escoltar durant una época de la meva vida on estava trista. I he començat a recordar i a plorar encara més fort. M'he vist sentada al sofà, amb un bebé de poques setmanes de vida, amb ànsia de viure. Jo em posava aquesta música fluixeta per no molestar-lo mentres li donava el pit i jo plorava, plorava, plorava....I li explicava i ell em mirava als ulls perquè d'alguna manera entenia el meu dolor, que també era el seu.  Mirava per la finestra i no veia el sol, mirava dins meu i tampoc podia veure res positiu, lluny de tot i de tothom. I és paradoxal, ja que tenia als meus braços allò que més estimava i estimo en la meva vida. Per això, quan penso en Manel, penso en aquest álbum i en tots els sentiments i sensacions  que em venen al cap i que jo només sé, sobretot de soledat. Ara ho miro amb perpectiva, amb distància, però allò que vaig viure em quedarà gravat al cor per sempre més, a la meva motxilla de la vida.  

Espero que el nou álbum, enmarcat també en una nou cicle  de la vida,  m'aporti una visió diferent i més alegre del grup. Amb ganes d'escoltar-lo sencer!

Artisan Roast

Avui ens hem adormit. Sí, costa de creure.  Tots teniem pressa i he sortit de casa sense cap café al cos. I jo en necessitava un, per despertar-me, per pair el xoc d'haver-me d'aixecar així, tant de cop. M'ha costat decidir-me però al final he decicit canviar la trajectoria de la meva ruta i en lloc de baixar Broughton Street he fet un gir de carro cap a dalt. La meva ment només pensava en un bon cafè, i per bons cafés l'Artisan Roast és l'ideal. És un lloc mig bohemi, "guai", per entendren´s tipus grup Manel (sé que alguns m'entendreu..). És força car però avui jo ja predia que seria un dia especial. Només entrar he demanat un flat white to go with two spoons, please! i  Fabio ens ha rebut amb un Bon Dia ple de llum. Aquest noi és mig italià-mig andalús però parla català per treure's el barret, en serio. Total, que parlant parlant hem arribat a Melendi i  m'ha posat una cançó (Tu jardín con enanitos) i que ha trencat l'armonia de local que hi havia a aquelles hores del matí. Sort que sonava fluix! Perquè repeteixo, en aquest bar no hi entra qualsevol (vale, ara potser exagero!). I ara estic tota l'estona amb Melendi al cap.. 

És un lloc que em dóna  idees per la cafeteria que algun dia, en el futur, vull posar en marxa.

Connexions

No sé si serà la distància, el no estar a prop de casa ni tenir la familia ni amics a prop que fa que em connecti d'una manera especial amb la gent que conec. I no només em passa a mi, també els hi passa a ells. Tothom puja a casa i jo vaig a casa de tothom. Passo a tenir germanes i germans quan jo sempre he estat filla única. No només sóc mare del meu fill, també sóc mare de tots els fills de les meves amigues. Parlem, plorem, riem juntes, ens expliquem coses íntimes... Això és el bonic de tenir xarxa, de tenir gent al voltant on compartir és la primera premisa. I només s'espera a canvi compartir una altra cosa. I és curiós quan això m'arriva en el moment més oportú, quan deixo de treballar al laboratori i estic tot el dia amb el meu fill. No totes som iguals ni fem les coses de la mateixa manera, però de tot s'aprén. Llavors entren en escena els homes, perquè el sosteniment d'una familia forma també part d'ells. I veus que ells també es connecten com ho fem nosaltres, que a uns els hi costa més, d'altres menys. I és maco i em sento feliç de poder estar vivint tot el que estic vivint. Gràcies!

Todo se transforma

Pel meu company, pel meu fill, pels meus amics de veritat, per la meva mare i pare, pels meus avis, per la meva familia, pels que ja han marxat i pels que vindran... i,sobretot, per la Raquel.

Petita

Ahir em va tornar a passar. Pensava que seria forta per parar-li els peus i per dir-li el que pensava però no vaig poder. Feia  més d'un any que no ens veiem però suposo que el destí va fer que ens trobessim un dia per Princess Street. Suposo que El Destí em volia ensenyar que hi havia coses que encara havia de polir i treballar. Em col.lapso, em quedo sense veu i em faig petita. I llavors, em ve la ràbia per haver-me quedat callada, sobretot quan ataquen al meu fill. Ella no és amiga meva i vaig passar potser un dels moments més importants de la meva vida al seu costat, quan més vulnerable era, quan més dubtes tenia. I ella això ho sap, sap com sóc però el que no sap és que jo he canviat o això em pensava... 

Sort que després vaig quedar amb R. per desfogar-me i  vaig arribar més tranquil.la a casa. A la nit, també ho vaig parlar amb en GG i m'he despertat molt millor. Tot i així, encara estic cabrejada. 

Edinburgh

Ja et trobo a faltar i encara no t'he deixat enrere. Però es que hem viscut tantes coses juntes, tants sentiments i sensacions que només tu i jo sabem...He tocat fons amb tu però també he tocat el cel, a vegades blau, la majoria gris.

Però no et pensis que t'oblidaré, això mai. Hi ha cançons que només em recorden a tu i la teva olor és característica. He conegut uns colors que abans desconeixia i quan brilles ets màgica. Jo conec quasi totes les teves vessants i he de dir que et prefereixo quan estàs contenta tot i que la teva part fosca i mística no em desagrada.

I que trist serà el dia que faci les maletes i marxi del teu costat.

Una mica d'introducció...

No sé quina ha estat l'empenta necessària que m'ha fet entrar en el món 2.0. Segurament el fet d'estar lluny de casa moltes vegades m'ha fet refugiar darrera de la pantalla per saber, per entendre´m i per entendre els demés. I també per sentir-me una mica més acompanyada.  Viure fora del teu ambient és dur, i quan tens un fill petit encara més. Aquesta experiència, dura i enriquidora a la vegada, que fins que no la vius no l'entens, no la canviaria per res i quedarà gravada en el meu curriculum de la vida. M'ha permés conèixer molta gent amb diferents formes de veure la vida i fer les coses, unir-me i vincular-me molt més amb el meu company i amb el meu fill, a més a més de conèixer-me millor.

 Ja fa 4 anys que vam marxar fora i és ara que m'han entrat les ganes d'escriure les meves coses aquí. Feia mesos que la idea em rondava pel cap però hi havia alguna cosa que em parava. I ahir, dissabte 9 de març del 2013, mentre fèiem la migdiada jo pensava i pensava fins que vaig despertar el meu company per dir-li: obriré un blog i serà públic, i en aquell moment vaig poder acuclar l'ull una estona. Així que aquí estic, escrivint el que em passa pel cap, el que visc, els meus records, les meves experiències, el que sento... sobre el meu dia a dia aquí a Edinburgh.

Waterstones Bookshops

Un dels carrers més transitats d'Edinburgh és Princes Street. I aquí és on es troba un dels meus molts llocs preferits d'aquesta ciutat. És una llibreria força gran i cèntrica que no acostuma a estar gaire plena. En l'última planta hi ha una cafeteria. La vam conèixer quan feia poc que viviem aquí, d'això ja fa 4 anys, i ens va servir de refugui de moltes tardes plujoses. El que més m'agrada és que pots agafar els llibres i fullejar-los mentres fas un café, un te o el que sigui sense necessitat de compra i sense que ningú et digui res. Evidentment que has de tenir cura d'ells ja que després els has de tornar al seu lloc si és que no el compres perquè  a vegades acabes "caient " en la temptació. Feia mesos que no hi posava els peus amb tranquil.litat, i ara, m'hi he tornat a aficionar. Tenen una secció  de literatura infantil i juvenil molt gran, amb taules per a què els més petits puguin seure a mirar els llibres i pintar mentres els grans també fullejen un altre llibre.