A vegades ens pensem que a una certa edat hem de tenir aquella condició econòmica i laboral on no hem de patir. No parlo de ser rics però si del no haver-se de preocupar de quans diners et queden a la llibreta per acabar de pasar el mes. O d'aquell gasto inesperat que et fa trontollar l'economia. I tens 32 anys i te n'adones que res és estable i més en temps de crisi. Que uns marxen a l'estranger pensant que viuran millor, d'altres tornen a casa després d'estar vivint a fora i han de tornar a marxar perquè a Barcelona les coses estan molt malament. I et plantegues mil coses, perquè vols una estabilitat, vols viure amb tranquil.litat. No vull estar patint per al que passarà d'aquí 6 mesos ni tres anys. I jo sóc de les que penso que el futur està mig escrit i que nosaltres només ens hem de preocupar de viure guiant-nos per la nostra intuició. Però a vegades, ho admeto, m'agrada cometre riscos.
Si et serveix de consol, jo mai no he tingut aquesta estabilitat que dius que se suposa que s'ha de tenir, i ja compto 35 anys. Quan he començat a estar bé, s'ha espatllat d'alguna manera o altra. Tu has assumit el teu risc, si no ho haguessis fet no estaries pensant si tindràs prou diners d'aquí a 6 mesos.
ResponEliminaCrec que no m'he explicat gaire bé i intentaré aclarir algunes coses. En el meu ambient més proper la gent no té problemes per arribar a fi de mes ja que tenen una feina estable i molt ben pagada. Cosa que en ciència no passa. El meu risc encara no l'he assumit, l'assumirem a dintre de poc. I deixar la feina ha sigut una de les millors decisions que he fet, a part de que no suportava l'ambient ho vaig fer també per superar pors i inseguretats. Els diners aquí no tenien res a veure.
ResponEliminauna abraçada i gràcies per comentar sempre!
Doncs pren riscos, l'adrenalina en dòsis controlades és molt sana! No sé si el futur està mig escrit però el que sí és cert que ni el més estable sap que li passarà d'aquí sis mesos.
ResponElimina