Ahir em va tornar a passar. Pensava que seria forta per parar-li els peus i per dir-li el que pensava però no vaig poder. Feia més d'un any que no ens veiem però suposo que el destí va fer que ens trobessim un dia per Princess Street. Suposo que El Destí em volia ensenyar que hi havia coses que encara havia de polir i treballar. Em col.lapso, em quedo sense veu i em faig petita. I llavors, em ve la ràbia per haver-me quedat callada, sobretot quan ataquen al meu fill. Ella no és amiga meva i vaig passar potser un dels moments més importants de la meva vida al seu costat, quan més vulnerable era, quan més dubtes tenia. I ella això ho sap, sap com sóc però el que no sap és que jo he canviat o això em pensava...
Sort que després vaig quedar amb R. per desfogar-me i vaig arribar més tranquil.la a casa. A la nit, també ho vaig parlar amb en GG i m'he despertat molt millor. Tot i així, encara estic cabrejada.
Quines ganes de preguntar-te detalls! Però bé, botifarra a la gent que et fa sentir petita, com tu has dit, no és amiga teva, i si necessita fer això a les persones, és que no té massa clara la seva vida, encara que t'ho sembli.
ResponEliminaSi, m'he de rodejar de gent que accepti de la manera com sóc, de com faig les coses. I és difícil quan algú és completament diferent a tu, perquè no es poden entendre coses que l'altre ni tan sols sap que existeixen
EliminaA part del sentiment de petitesa, dóna pel sac quan la conversa ja s'ha acabat i llavors et venen al cap totes les coses que li hauries volgut dir. No sé si les dues coses van necessàriament juntes o no, però encara contribueix més al mal rotllo.
ResponElimina