Avui he llegit al diari que el grup Manel treurà un nou disc a mitjans d'abril i que avui llençaven el seu primer single de l'àlbum "Atletes, baixin de l'escenari". Llavors m'he posat a escoltar el seu darrer disc "10 milles per veure una bova armadura" (març 2011), em venia de gust. Però sempre que l'escolto acabo plorant, em provoca molta tristor tot i que m'agrada força la seva música. Llavors la vida m'ha donat una abraçada i m'ha trucat el GG per telèfon. Li he explicat i hem arribat a la conclusió que aquest álbum hem provoca ganes de plorar ja em remou alguna cosa en el meu subconscient perquè el vaig escoltar durant una época de la meva vida on estava trista. I he començat a recordar i a plorar encara més fort. M'he vist sentada al sofà, amb un bebé de poques setmanes de vida, amb ànsia de viure. Jo em posava aquesta música fluixeta per no molestar-lo mentres li donava el pit i jo plorava, plorava, plorava....I li explicava i ell em mirava als ulls perquè d'alguna manera entenia el meu dolor, que també era el seu. Mirava per la finestra i no veia el sol, mirava dins meu i tampoc podia veure res positiu, lluny de tot i de tothom. I és paradoxal, ja que tenia als meus braços allò que més estimava i estimo en la meva vida. Per això, quan penso en Manel, penso en aquest álbum i en tots els sentiments i sensacions que em venen al cap i que jo només sé, sobretot de soledat. Ara ho miro amb perpectiva, amb distància, però allò que vaig viure em quedarà gravat al cor per sempre més, a la meva motxilla de la vida.
Suposo que has unit les dues coses en la teva ment, el moment i el que escoltaves llavors, s'han fusionat com a records indissolubles. Perquè suposo que no deu ser fàcil saber quina música escoltem en un moment històric determinat si no és que la lliguem als fets que ens estan passant. Així que si ara tot va bé, potser podràs gaudir del disc sense atribuir-li cap tristesa.
ResponElimina