El meu avi Pepe va morir el 6 de juny del 2005. I no passa ni un dia que no el recordi. Tant present està en la meva vida que el meu fill parla d'ell com si estigués viu, però ell sap que mai el podrà conèixer físicament. Sobre la mort i tots els sentiments que se´n generen gairebé no se´n parla, i més als nens petits. Considero que perquè un tema no és faci tabú s'ha de parlar-lo obertament i de forma natural, explicant la "veritat" (aquesta canviarà depenent de la religió). La meva veritat (i la que intentem transmetre al nostre petit) és que tot té un inici i un final i que quan una persona neix és perquè creix dins de la mare, com una flor... i quan una persona mor simplement el seu cos s'acaba desfent com les fulles seques de la tardor. I que el que mai no mor ni marxa d'una persona són els records que tenim d'ella. I d'alguna manera així estan vius, com a mínim, a dins nostre.
Tot i això, es dur pensar en la mort dels nostres sers estimats i crec que mai s'està suficientment preparat per quan arriba el moment.
Aclaració: Dintre de la meva analogia no s'entenen les morts sobtades o prematures
Mai no s'està prou preparat, però assumir-ho no és mala cosa, i ensenyar-ho tampoc no m'ho sembla. Des de sempre la mort ha estat tabú i això ho hauríem de canviar, parlar-ne amb naturalitat ajuda a relativitzar-la, però a la gent li costa molt. El que hem de tenir clar és que és de les poques coses segures que tenim.
ResponEliminaLa mort és un tema molt delicat, perquè quan la mort és d'una persona propera i molt estimada les emocions fan un tap que costa treure. Per això quan ho faig amb els nens intento mesurar molt bé les paraules, i tot i així sempre penso que no ho faig prou bé. Tot i que és cert que tots hem d'acabar morint, (com bé dius a la teva aclaració) també existeixen accidents, malalties que ningú les espera ni les vol, i això és més complicat d'explicar i de pair.
ResponElimina