Quan sé que no vindràs a dormir a casa és quan més em costa dormir. Sé el perquè i no puc agafar la son, i començo a donar voltes i no vaig enlloc.
Quan no hi ets sento que et trobo a faltar, perquè en general sempre et necessito molt. Per explicar-te aquella tonteria que ha fet el nen, o allò altre. O perquè tu m'expliquis les teves coses.
Sé que ets una persona noctura i que t'inspires millor de matinada. Avui no espero res de tu però em sorprens amb un email, i em batega el cor tan ràpid que m'espanto i tot. Perquè quan estem lluny de l'altre es quan ens enviem mails super llargs on ens expliquem tot. I quan els llegeixo és com si estiguessis al meu costat però no estàs. I el llegeixo a poc a poc. I quan acabo m'invaeix el buit, només momentani perquè sé que demà hi haurà més i que en 4 dies ja tornaràs a ser a casa.
Avui no es pot comentar res...
ResponEliminaGuau Raquel, m'has deixat baldat amb aquest post! És difícil la distància, però suposo que posant'hi paraules i mantenint la connexió fa que sigui millor, més portable. L'enyorança és una emoció que no m'agrada haver-la de sentir, però la sento també, i em recorda el vincleespecial que tenim. 2 dies només ja!
ResponEliminaUn petó molt fort a aquells que s'enyoren però que són afortunats perquè sempre hi ha un retrobament!
ResponElimina