He passat un mes a Barcelona i he estat desconectada del món virtual, bàsicament perquè a casa no tenia internet. I si sóc també sincera ni un sol dia he tingut ganes d'escriure al blog. Però ha estat tornar aquí altre cop i em venen ganes enormes d'escriure, sensacions, emocions... A vegades penso que aquí visc en una altra realitat, en la meva i que no és la real. Crec que em faltan persones que em sostinguin on pugui compartir tot allò que visc, penso i sento. Persones que encaixin amb mi, sense cuirasses ni filtres, on pugui ser cent per cent jo. Tenir molta gent no significa sentir-se acompanyat. I aquí, a vegades, em sento molt sola.
Sempre et passa una mica això quan tornes, la vida per aquí baix és molt diferent i dediques el teu temps i els teus pensaments a altres coses. Et dono la raó que no per estar envoltat de gent et sents més acompanyat, però pensa també en el moment que vius. Mica en mica et readaptaràs a Edimburg, i encara que allà és diferent, és la teva realitat. El que no és real és el temps que passes a Catalunya, precisament perquè és poc i excepcional. Quan tornis, després d'un període d'adaptació, llavors sí que es convertirà en la teva realitat, i veurem si tens ganes de blog o en temps prou amb les persones que t'envoltaran.
ResponEliminaGràcies Xexu per les teves paraules sempre reconfortants.
Eliminaabraçades són pastilles
Qui sap quina és l'autèntica realitat?! Escriu quan et calgui, lliura't d'allò que necessitis per seguir endavant i busca la gent que et dóna pau. Un petó
ResponEliminaGràcies! a vegades és difícil veure les coses negatives quan estàs "xofff".
ResponElimina