Nina de Miraguano

 La Maria s'adorm

I a fora el vent l'abraçola

'Rum, rum' entre les branques

Una remor com de mar

La Maria s'adorm

I desitjos i encanteris amagats

A la panxa d'una nina

Li bressolen la son

Que el llit es converteixi en un mar esbarriat

I els llençols en veles de paper d'arròs

I se t'endugui un aeri oceà de peixos alats

I llagostes d'ales d'aigua

I que després

Sentint el vertigen de ser gota d'aigua freda de pluja

Caiguis i et facis amiga dels calabotins

I us passeu el que queda de nit xarrant

I mirant les estrelles des de sota l'aigua

Que no et facis vella sense fer-te gran

Que no et facis gran sense créixer

Que no perdis la inèrcia del somriure

Que no oblidis la urgència del moment

Que sentis que formes part d'una tribu

I que respectis el seu cos

Però vegis que només és una canoa

Que no et senti dir mai:

"Sí, sóc aquesta mandrosa acumulació d'errors"

I que entenguis que estimar

És estimar involuntàriament, imperfectament, inevitablement

I que si t'enamores d'algú

T'entrebanquis contínuament pel seu nom

I que et digui:

"T'estimo, però no ho sé escriure"

I que quant us veieu, els vostres ulls

Els teus i els seus

Siguen com quatre ocells que se us emportin en volandes

Que no siguis com tota aquesta gent

Que fa la veu trista per telèfon

Que si plores notis que el torrent de llàgrimes et neteja

Que si te'n vas, sentis a dir-te:

"Quan me mori enyoraré enyorar-te"

Que arribi l'hivern a la primavera de la vida

I que recordis que tots parim pels ulls

Que la gent és i s'és

Com s'és

El que s'és

Qui et fan ser

I que entenguis que delires

I confies per un instant que no ho fas

Que un dia un noi o una noia et digui:

Estic enamorat de la imperfecció del teu cos

De la lluna dels teus pits

De la carn de la teva cara

De l'aigua dels teus ulls

I el desig que vol – sense saber que vol –

Em xiscla a cau d'orella:

Que la memòria no et sigui massa fràgil

I et sàpiga donar contínuament a llum

I que estimis i et deixis estimar

Que sovint és la lliçó més difícil d'aprendre

I després, silenci

Sigues només un infant que fa escarbots

Mantigues la teva innocència lluny de l'abast dels adults

I que no et venguis mai per una droga de tranquil·litat

Per una punyalada amable

Per una tendra esgarrapada als llavis

I no siguis mai per ningú

I que ningú sigui per tu

Només una aixada a les pupil·les

Procura mantindre algun desig incomplert

I sempre purs els orificis del cor:

Ulls, boca, nas i orelles

I estigues contenta

Com m'agrada aquesta cançó, em dona vida i poder com a dona. Estic pensant en enmmarcar-la  per penjar-la en algun raconet de casa i crec que ja li he trobat un lloc. Per tenir-la present, cada dia i en cada moment. Perquè esborrar-se es molt fàcil, per com m'han educat, perquè si no anomenem allò que et passa penso que no existeix. Per tota la culpa que hi ha a la motxilla. I perquè per sobre de tot estimar es llibertat i que no pots estimar si no et coneixes. 

Escoltar-la m'emociona, hi ha un moviment dins meu,un pic d'amor d'aquells que eixamplen el cor. Quina vida i quant de camí. Penso en els meus fillxs  i en la llibertat d'aquesta cançó. Penso en la vida, en l'amor i el desamor. En les segones, terceres i sisenes oportunitats. En els límits. En estar més amb l'atenció  cap a fora que cap a dins i a l'inversa. Aprenent a estimar-me d'una altra manera.  No poder a vegades també està bé. 

 Avui em sento agraïda de la vida, avui puc amb tot si us tinc al meu costat. Per tots els audios que t'envio i que tu no em contestes perquè prefreixes parlar-ho mirant-me als ulls, per totes les converses a altes hores de la matinada, pels cafès, pels canvis d'opinió, per no posar-nos mai d'acord en alguna cosa i que en facis un acudit dolent i jo posar-me furiosa, per la teva co-responsabilitat, per tot el que estàs desaprenent per tornar a apendre, per com em mires i em toques, per tots els canvis de paradigma i punts d'inflexió,pel nostre respecte,  per tots els dies que dic perquè coi vaig tenir fillxs, per totes les meves pors i per les teves, per estimar-nos d'aquesta manera que tu i jo sabem. Perquè som un equip. Em veig forta quan soc lliure, lliure per decidir, per mirar-me, abraçar-me i mostrar la meva fragilitat.

I aquesta cançó tan petita i bonica, plena de tendresa i de grans veritats vull que sigui la banda sonora d'aquells dies en que pensi que millor que ens caigui un meteorit a sobre i ens extinguim.  

Últim mes de l'any, 1 de desembre del 2021 escrit a l'autobus de camí a casa, per la Diagonal.

Coses bones del confinament

Estic descansant, cuinant plats diferents, provant nous vins, mirant programes de tv que abans ni s'havia que existien (del tipus, "este hotel es una ruina"...), mirant documentals i pelis (m'està costat molt trobar una sèrie que m'agradi), practicant amb el forn i jugant amb la temperatura (els pastissos no acaben de quedar bé), video tutorials i rutines d'entrenament, allunyar-me dels conflictes que tenen els meus fills perquè siguin ells els que aprenguin a resoldre-ho, reviure el concert d'Antònia Font al Liceu, sortir cada dia a les 20h a la galeria per aplaudir, cridar, tocar el tambor i parlar amb els veïns de l'edifici del davant, treure la roba d'estiu i rentar-la, jugar amb els rotllos de paper de vàter... No són vacances, això ho tenim clar. Però intentem treure alguna cosa positiva de tot això. 

Els nens ja comencen a trobar  a faltar algunes coses: estar amb els amics i família sobretot. Jo de moment estic portant la situació amb força dignitat i calma.  

Confinament dia #6

Un susto de les iaies de la familia ens ha tingut una mica preocupats sumat a la bronquitis de la Lluna. Anar al Cap d'urgències, segons m'explica el pare de les criatures, va ser una experiència hardcore per totes les mesures de seguretat. Així que el dia 6 va passar amb preocupació i molta activitat telèfonica. Per agafar una mica d'aire vaig acabar el dia passejant el gos d'una amiga veïna, shhh... 

L'Eloi, seguint una proposta del cole, es va dibuixar a escala 1/10. Primer va mesurar-se totes les parts del cos amb un metre i va fer un prototip de paper. Mes tard, vam fer pasta de sal per fer figuretes i pintar-les i ell va aprofitar per fer-se i coure´s al forn. Ha quedat molt xulo. Em quedo bocavadada de la capacitat i de la imaginació que tenen les criatures. 

Confinament dia #5

Avui el dia el podria dividir en dos. El matí caòtic  i la tarda tranquila.  A les 13h hem decidit tancar dispositius electrònics  i fer-nos  presents els uns amb els altres.

Hem començat, en Jordi i jo, a veure vi durant els àpats. De moment hem provat Joana (un Priorat molt bo i suau) i avui hem obert Fra Guillem (també priorat però personalment l'he trobat fort i que puja bastant ràpid).

Continuem  amb els exercicis de youtube, ens movem una mica i ens cansem. El confinament a veure si hem serveix per agafar una mica de to muscular.

També hem fet madalenes i un pastís de xocolata que ha quedat molt bé. Hem aprofitat per cel.lebrar la fes-teta de la Lluna.

Avui hem tocava a mi escollir peli : El principe de Zamunda. Ha estat una bona elecció.

M'estic adonant que escriure cada dia es un esforç extra que he de fer. Em dic a mi mateixa que cap presió.


Per acabar, poso l'enllaç d'un grup de música que a casa ens agrada molt, es diu Xiula i han tret una nova cançó sobre el coronavirus mols pegadissa, real, que descriu molt bé el dia a dia de casa, amb totes les tonteries que arrivem a fer i amb molt sentit de l'humor. Vamos, un hit!

Confinament dia # 4

Aquest matí m'he llevat bastant d'hora perquè havia d'anar a treballar. El dia es preveia gris i plujós i així ha estat. Hi havia silenci a casa i he esmorzat amb tranquilitat mentre llegia el diari. 

He sortit de casa i m'ha semblat l'Apocalipsi, vent, pluja, poca gent pel carrer amb mascaretes i guants de làtex. El metro no anava gaire ple, tots ens miràvem o jo mirava a tothom... A la feina tot ràpid, teniem permís fins les 13h per enllestir el més important. Marxo cap a casa altre cop.

Arrivo a casa, nens contents. M'ensenyen els virus de plastelina i les baldufes de lego que han construit. Estan contents i això em tranquilitza, tot i que perdo una mica la paciència amb l'Eloi, quan em parla no em mira a la cara i no ho soporto. Ho parlem però li entra per un forat i li surt per l'altre orella. Hem acordat que cada dia un de nosaltres escollirà la peli que veurem després de dinar. Avui era el torn de l'Eloi i escull "stand by me", no ha tingut gaire éxit em sembla, jo m'he dormit al sofà. 

Al acabar-se la peli, el Jordi ha marxat a comprar i els demés hem decidit  posar un video del youtube  sobre exercicis  cardiovasculars, necessitavem mouren´s, ballar, riure... i ens ha anat prou bé. Hem suat com uns porquets. Després banyitu relaxant. 

Ara estic escrivint, una mica de mala hòstia per tota la situació social que s'està vivint, d'impotència. No vull mirar més les notícies. Per avui tanco la paradeta. Demà serà un altre dia.

Confinament dia #3

En aquests moments excepcionals que estem vivint aquests dies m'ha fet gràcia anar escrivint el nostre dia a dia a casa, com l'estem vivint. Segur que recordarem aquests moments d'obligatorietat d'estar-se a casa com una oportunitat de crèixer com a familia i de parlar dels nostres espais i limits personals. I espero que els moments de crits i plors no siguin gaire freqüents. 

El dia #2 va ser bastant caòtic ja que acostumar-se a estar tots a casa, un pis petit del poblenou, amb 2 adults i 2 infants  amb necessitats ben diferents ens està costant una mica, sobretot a mi que tinc un llindar molt baix per agoviar-me. Vam estar parlant una bona estona d'això i vam arribar a la conclusió que com a tota crisi hi ha oportunitats per crèixer, per mirar a l'altre i tenir empatia, per respectar-nos i per co-responsabilitzar-nos d'alguns fets ... bases per una bona convivència familiar i com éssers socials que som. També va donar peu a parlar del famós virus i per resoldre dubtes i noves preguntes que es van anar generant. 

Intentem mantenir la rutina i llevar-nos a una hora raonable perquè no es descontroli la situació, sobretot amb els petits que no volem que es vagin a dormir a les mil (necessitem estones per nosaltres sols en exclusiva).  Aquest matí mentre esmorzàvem hem parlat del que cadascú de nosaltres necessitavem fer: el meu company ordenar-se l'armari de la roba i mirar de  treballar una mica, l'Eloi (que ja té 9 anys) fer un conte, La Lluna (que té 4 anys) fer papiroflexia, i jo llegir un llibre  i fer gelats. També per la tarda han aprofitat per fer alguns experiments científics i hem mirat la peli "Hotel para perros". Com costa a vegades no fer res però confio que ens acabarà agradant! 

Intento no estar gaire pendent del mòbil però m'està costant, tothom escriu, envia memes graciosos, vol fer videotrucades... Tenim tant de temps lliure que tenim temps per tot.  Sembla mentida!

Demà jo he d'anar una estona a la feina i el meu company treballarà desde casa amb una taula de camping improvitsada que hem col.locat a l'habitació.

 Espero que la situació es normalitzi aviat. Cuidem-nos!

• 
  

La vulnerabilitat es valentia

Per visualitzar-nos, per creure en nosaltres, primer he de creure amb mi. A mi em costa moltíssim, em costa alçar la meva veu i escoltar-la. I si jo no m'escolto menys ho poden fer els altres.  Se´m fa difícil deslligar-me de patrons apresos per incorporar-ne d'altres, de fluir sense por, de cuidar-me sense sentir la culpa i d'estimar-me. Acceptar que existeixen diferents versions de mi mateixa i que les acullo igual. 

Vaig fer una publicació a instagram escrivint una mica això i vaig posar una foto meva. Ho vaig fer per mi, per homenatjar-me i fer-me veure. 

Cada vegada trobo més moments per fer allò que m'agrada. He estat perduda i a vegades em  costa trobar-me.