Si faig un cop d'ull a quan va nèixer el meu fill i tot el camí recorregut com a dona i mare, tot el que he aprés i encara estic aprenent em sorprenc a mi mateixa.
De la mare que era al principi amb l'Eloi (plena de dubtes i acollonida per la opinió que es podia fer la gent de mi) a la d'ara (que li importa un pepino el que pensin els altres) hi ha un abisme perquè sento que he crescut com a persona, que he millorat aspectes de la meva personalitat que tenia enterrats. Però al nèixer tu, me´ls vas fer ressucitar i gràcies a tu els he pogut anar perfeccionant. Així que només et puc donar les gràcies per fer-me ser una millor versió de mi mateixa.
Ser mare primerenca fa por i si a més a més estàs lluny de l'entorn i de casa encara més. Els principis, no ho negaré, van ser força durs i no em refereixo per el fet de dormir poc, que també ajudava. Vaig entrar en una mena de guerra interior, on jo/nosaltres voliem sortir de la norma. Però la societat marca les coses que estan bé i les que estan malamnet (alimentació, dormir, normes i límits, tipus de criança..). Per sort, el meu instint va guanyar i només em vaig deixar portar de la vostra mà. I dic vostra perquè sense el suport incondicional del teu pare mai hagués arribat a ser com sóc ara. Així que a tu, també et vull donar les gràcies.
I també vull donar les gràcies als meus amics, que han estat allà per escoltar-me, sense jutjar, per animar-me, per riure i per plorar.
Evidentment encara hi han pors i dubtes, és normal quan no són exagerats. Ens tenim els tres i això és el que val.
