T'estimo molt

Fa pocs dies, inesperadament i per sorpresa meva, algú em va dir: "T'estimuuu moolt". Els ulls se´m van omplir de felicitat. I de sobte, vaig tenir un flashback i vaig recordar quan en Jordi em va dir per primer cop aquesta frase. Érem a Menorca, un mes de juliol, de vacances. Ell: "saps què? que t'estimo!".

Ens acabàvem de despertar i el dia prometia però aquelles paraules em van agafar desprevinguda. Em vaig posar vermella i ens vam mirar als ulls. Jo sabia el que sentia però encara no li havia posat cap paraula  i ens vam quedar una estona en silenci, jo païnt-ho. I encara ara em fa eriçar la pell al recordar-ho.

Per això, quan algú em diu que m'estima o ho dic jo significa que hi ha un sentiment molt fort al darrera. És una paraula massa maca per dir-la en va. Per això, quan el meu fill m'ho va dir per primer cop em vaig emocionar tant, tot i que estic d'acord que hi ha gestos que valen més que mil paraules.

I el segon, per quan?

Sembla que darrerament tothom s'hagi posat d'acord a preguntar-me el mateix. Deu ser perquè el nostre fill ja té dos anys i és el que la majoria de parelles esperen per tornar-se a quedar embarassats. Si ho fas abans has perdut el seny. Si esperes més temps, tot segons ells, et marxen les ganes. 

Sembla com si no fos possible tenir un sol fill o no tenir-ne, tenir fills no és obligatori. Doncs senyores i senyors, què passa si el meu fill és fill únic, o en tinc 5, o sinó en tinc ganes, o ho intentem i no ens quedem embarassats, o si estic malalta, o.... per què la gent no és fica en les seves coses i deixa als demés viure la seva vida com vol, amb els fills què vol. Perquè un fill/a es té quan el sents i encara no hi és, no quan toca o quan ens va millor. 

Dia dolent

Avui és un d'aquells dies en què penso que ho he fet fatal com a mare. No he tingut la paciència ni les ganes d'estar cent per cent per tu. Tenia altres coses al cap i no he pogut desconnectar. I tu ho has notat. Perquè hi ha dies que tot flueix i d'altres que m'agradaria desaparèixer a un món imaginari, per estar amb mi i les meves cabòries. Perquè no t'ho mereixes. Perquè a vegades, per tu, he de somnriure quan per dins estic malament. Però tu m'ho notes, ets el meu mirall. T'ho he explicat i ha semblat que m'entenies. T'he demanat perdó també. Ara dorms placidament i jo et miro, no puc deixar de mirar-te i de donar gràcies a la vida i a tu per tenir-te amb mi i ensenyar-me tant, perquè encaixem a la perfecció encara que avui pensi que no et mereixo. 

De vacances que ja s'han acabat...

Després de dues setmanes de vacances, ja tornem a ser a Edinburgh. Com diu el meu fill, ja som a casa... Però per a mi, casa meva és Barcelona. Em sento més jo, més Raquel, però no podria dir el perquè. Ara em sento una mica com descolocada, de no saber on sóc encara. Demà tornem a la realitat i això em costa.

Barcelona m'agrada tant, sobretot en primavera. És una ciutat totalment femenina, que si la mires en global potser no la trobes tan bonica com si li vas descobrint els petits detalls que té, els racons, l'olor, el color... 

Edinburgh és una ciutat també molt maca, inclús més que Barcelona, amb el Castell, els parcs, els edificis, el color del cel i la pluja. I això em fa pensar en què estic unida, en què tinc un vincle amb aquesta ciutat, que m'hi trobo còmoda, i que l'anyoro també. 

Rage

Avui escric amb ràbia perquè nosaltres, les dones, som el nostre pitjor enemic. En lloc d'empatitzar, acompanyar, escoltar... la gran majoria de vegades jutjem. I ho fem perquè pot ser nosaltres ho faríem o hem fet les coses diferents i necessitem  justificar les nostres decisions. No ho sé. 

Però hi ha milions de dones al món, de diferents cultures, de diferent color de pell. Cadascuna d'elles amb una història diferent a la nostre al darrera. I totes ho intentem fer el millor possible, totes, no en tinc cap mena de dubte: amb la parella, amb els fills, a la feina, amb la familia, amb els amics, amb nosaltres mateixes... Així que si us plau, intentem ajudar-nos. Intentem treure´ns la màscara de dones dures i siguem sinceres amb els altres i sobretot amb nosaltres mateixes.

I això ho escric perquè una dona amiga meva ha pres una decisió. Avui me l'explicava i em deia com les dones l'estan jutjant, sense saber el perquè, sense voler entendre-la, sense posar-se en la seva pell. Així és molt fàcil dir que t'estàs equivocant. I llavors, tot el camí cap a casa, no parava de pensar en ella i en totes les dones que en un moment o altre han hagut de pendre una decisió important i s'han vist soles, sense ningú amb qui parlar, i fins i tot pot replantejant-se la seva opció escollida, dubtant. I m'han entrat unes ganes enormes de plorar. 

A Barcelona de vacances

Una setmana abans del vol, el cor em batega com més depressa, com si hagués begut més cafés del compte. Per les nits em costa agafar la son. Tot són llistes mentals: coses que vull fer, gent a qui vull veure (que normalment sempre és molta), llocs on vull anar a passejar i ensenyar-li per primera vegada al meu fill...Tot són llistes que m'ajuden a organitzar-me una mica mentalment i en la pràctica. 

Sembla mentida com passats ja 4 anys i un munt de viatges a la meva esquena, encara em continui passant. He de dir també que un cop pujada a l'avió em relaxo totalment ja que la feina ja està feta. 

Tornar a Barcelona sempre em provoca molta alegria però, sent realistes, també una mica de nervis.

Dues observacions

1. A vegades tinc ganes de trucar, de quedar, de fer dinars i convidar a tothom a casa, i d’altres no em vé de gust perquè estic més “cap endins”, amb les meves coses i amb poca necessitat de compartir. Depèn. És com un cicle, que va i vé. No estic sempre igual i no vull estar-ne. Aquests dies estic una mica així... 

2. L'altre dia tafanejant les opcions del blog vaig descobrir que em segueix gent d'Alemanya, Rússia, Xina i Estats Units. I mira, potser m'hauria de fer gràcia, però no em va fer. Potser és mentida aquesta estadística que fa blogger, potser no. Però em tira cap endarrera.